El símbol de l’Enzo és conegut en diverses cultures com un cercle imperfecte que representa la il·luminació, la força interior i la bellesa en la imperfecció. Aquest símbol, d’origen japonès, prové del budisme zen i, tot i que la seva relació més directa és amb conceptes com la meditació i la contemplació, també té una connexió profunda amb la idea de la mort.

En la filosofia zen, la mort no és vista com un final absolut, sinó com una part natural del cicle de la vida. El cercle de l’Enzo, obert i sense tancar, simbolitza aquesta naturalesa cíclica de l’existència, on la mort i la vida són dues cares d’una mateixa realitat. La mort, en aquest context, és un retorn a l’origen, una tornada a la naturalesa essencial de l’ésser, que és buida de qualsevol forma fixa, però plena de potencialitat.

A més, el fet que l’Enzo sovint es dibuixi amb una única traçada fluida, sense interrupcions, reflexa la impermanència de totes les coses, inclosa la vida humana. Aquesta traçada única suggereix que cada moment és únic i irrepetible, així com la vida mateixa. La mort, llavors, no és una interrupció del cercle, sinó una continuació d’aquest fluir constant.

D’aquesta manera, el símbol de l’Enzo ens convida a acceptar la mort com una part inevitable del cicle vital. Ens recorda la importància de viure en el moment present, amb plena consciència de la nostra pròpia mortalitat, però també amb la comprensió que la mort no és el final, sinó una transformació, una transició a una altra forma d’existència.

Així doncs, el símbol escollit com a imatge d'aquest blog pren el sentit de representar aquesta transformació i, tal com jo la interpreto, una transformació que s'inicia des del mateix moment en què un pren consciència de la seva mortalitat i l'accepta sense por.