Finalment, el fet que jo sigui part activa de la mateixa definició fa que no pugui mantenir-me aliè ni ser objectiu, ja que intento transmetre un procés que jo vaig iniciar quan em van diagnosticar un càncer. És, de fet, un camí molt personal.

Algunes persones poden haver acceptat a la Mort com a companya de viatge després d’un camí de creixement personal o d’introspecció, meditació, etc. En el meu cas també vaig necessitar el diagnòstic d’un càncer. Tant se val, no importa la forma, el més important és arribar a acceptar-la quan abans millor i no fugir-ne.

Així doncs, al principi, morir conscientment no significava altra cosa que fer-ho amb el més alt nivell de consciència possible, vivint el trànsit intensament com la experiència personal, única i intransferible que és.

Aquesta seria des del meu punt de vista la culminació ideal de tot el procés: descobrir i acceptar a la Mort dins de la nostra vida i morir amb els ulls oberts i sentint com el cos s’apaga poc a poc fins diluir-se i desaparèixer, agafant aire abans del salt definitiu. Morir ben viu, sense que res ni ningú em pugui distreure de cap sensació física o metafísica, de cap pensament ni -fins i tot- del dolor que sigui capaç de suportar. Voldria acomiadar-me de tot i de tothom i restar sol, observant els canvis, i viure amb presència la meva mort.

Però, a mesura que llegia i escoltava a altres, donant voltes dins del meu cap a la idea de morir conscientment, m’adonava de que l’experiència de la mort no es limitava al moment estrictament temporal de la mort física. El concepte és molt més ampli que això.

En altres paraules, el que havia de ser una experiència personal i intransferible es va convertir en un assumpte que em superava com a individu. I, d’alguna manera, jo era el responsable de que fos així.

La meva mort va passar a ser quelcom que no només m’afectava a mi. Ja que, més enllà del meu traspàs, la meva mort seguiria impactant a la vida de les persones que, d’una manera o d’una altra, formen part del meu entorn.

Així doncs, des del moment en què vaig descobrir que era un ésser mortal i ho vaig assumir i integrar com quelcom natural que no només els succeïa a la resta, vaig iniciar sense saber-ho el camí de la mort conscient. Vaig iniciar el dol de la meva mort establint mentalment els passos que m’havien dut fins aquí:

• El primer pas -ja ho he comentat-: és rebre la notícia: “la Mort és una amiga que m’acompanya sempre, sóc mortal.” I assumir-ho sense por. Aquest pas pot succeir en qualsevol moment de la vida, sense cap raó aparent.

• El segon pas:  fer el dol de la pròpia mort. Iniciar el comiat de les coses materials que t’envolten i et posseeixen més que no pas tu a elles. Més endavant també caldrà fer-ho amb les persones que ens envolten i ens estimem, dient allò que callem i potser callant allò que no suma -si no és ara, quan?-. 

• Aquest pas ens ha de permetre canviar la mirada sobre les coses i les persones, tot pren un altre sentit i es relativitza; l’autocompassió ja no té cabuda i s’esvaeix.

• El tercer pas: un cop t'has alliberat de l’autocompassió i has acceptat que la mort és un fet inevitable pots, d'entrada, deslliurar al teu entorn de la teva angoixa ja que no cal que es preocupin de com et sents. I, d'altra banda, prendre decisions que només tu pots prendre -com, per exemple, redactar un testament vital- . Arriba la calma.

Ara sí, amb aquesta actitud positiva, sincera i realista podem convertir el nostre procés en un mirall i en un aprenentatge per als altres. Podem convertir-nos en les persones que, amb serenor, guiem cap a la nostra mort a tots aquells que ens envolten quan, de fet, no farem altra cosa que acompanyar-los cap a la seva pròpia mort.

Nosaltres hem d'aspirar a ser qui al darrer moment -en el nostre llit de mort- agafem la mà de qui ens acompanyi, i poder transmetre'l amb un somriure -potser invisible- un “no tinguis por, tot estarà bé”.

Arribar fins aquí és un gran acte de generositat cap a l’altre, significa voler assumir una certa responsabilitat sobre el benestar de les persones que ens envolten si elles ens ho permeten i respectant alhora el seu espai, la seva por i el seu silenci.

La mort conscient és un camí difícil i solitari, sense calendari ni terminis. És un acte d’amor i de respecte, un exemple cap a l’acceptació de la Mort i una forma de dignificar la vida. És el camí que he escollit i que ni tant sols sé si el podré culminar amb èxit. Aquest blog és només la forma que he trobat de poder compartir-lo amb tu.

Finalment, parafrasejant a Ana Carrasco-Conde, afegiria que: “[...] morirem, sí. Però, i si el temps que ens resta aportem alguna cosa als demés? I a la pregunta: de què serveix pensar la mort?, poder respondre serenament que pensar la mort ens ajuda a pensar la vida i a saber com la volem viure i quin significat li volem donar”.

En definitiva, amb una actitud positiva i sincera, podem mostrar la cara amable de saber-se mortal. La mort com a procés de maduració. Aquest potser és finalment el significat d’una mort conscient, i també d’una vida conscient. Perquè, no són la mateixa cosa?"