Fa uns mesos era en un tanatori mantenint una conversa intranscendent amb la família, els coneguts i saludats. Converses que no tenien cap altra intenció que passar el temps per a no parlar de l’autèntic motiu de ser allà.

En una d’aquestes trobades va sorgir el tema de com havia mort la persona que vetllàvem. La mort havia succeït de forma sobtada. D’aquella forma cruel, quan ens acomiadem d’algú amb un “fins després” i ja no el tornem a veure amb vida. Qui ho ha viscut sap que, en el fons, no importa gaire el motiu de la mort, només el fet de la Mort és important, només resta un espai buit sense respostes.

Era allà escoltant els meus interlocutors mentre manifestaven amb entusiasme el seu desig de morir com el difunt, de la forma més ràpida, indolora i insípida que hom es pugues imaginar. En definitiva no volien sentir com la Mort se’ls enduia, associant el fet de morir a patir. Tot plegat em semblava un intent ridícul d’evadir la seva mortalitat.

Va ser en aquell moment que vaig adonar-me com era d’egoista el seu desig de morir “de repent”. M’explicaré.

Davant del desig d’aquella persona -i d’altres- de morir de forma sobtada, vaig recordar el patiment que ens trenca per dins als que ens quedem vius: la parella, els fills, els amics i -fins i tot- la mare i el pare que sobreviuen al difunt sense haver pogut dir allò que haguéssim volgut dir, o recordant les coses que han quedat sense fer.

Em preguntava si, per a totes aquelles persones que ens estimem o creiem estimar, era just voler morir sense donar la oportunitat d’acomiadar-nos per darrera vegada, sense permetre’ls abraçar-nos o sense el darrer petó -sabent que serà l’últim-, sense dir allò que hem volgut expressar sempre, sense la opció de que ens acompanyin -potser des del silenci-, sense perdonar o ser perdonats. I tot això provocat per la nostra covardia.

Quin dret tenim de voler arrabassar als demés aquest darrer moment?

Aquesta decisió es provocada per la por al dolor? Cap hospital modern permetrà que patim dolor, però sí que ens pot mantenir prou conscients per regalar un somriure, una mirada que serà eterna pels demès. Així doncs, què ens costa fer aquest darrer gest?  L’últim gest que ha de permetre ajudar als altres.

Només puc concloure que desitjar tenir una mort sobtada és un acte d’egoisme, el darrer.

Personalment, si quan arribi la meva mort depèn de mi, no vull deixar aquest rastre de dolor. Si puc fer res per a que el meu entorn visqui i superi la meva mort de la millor forma possible, no tinc certa responsabilitat en això?

No és un acte egoista voler deixar a tothom amb aquell forat al pit que no es tornarà a omplir mai més, només per evitar un hipotètic dolor què -repeteixo- dubto que ens deixin patir?

I si tot i així, en el nostre darrer moment, creiem que els demés no es mereixen aquest bri de la nostra compassió, potser cal que ens replantegem la nostra vida tal com la vivim ara que encara som a temps.

De fet, caldria que ens plantegem com volem morir i segur que viuríem millor.

No vaig atrevir-me a parlar en aquell moment de tot això, i penso que em vaig equivocar, vull pensar que no era el lloc idoni per iniciar una conversa sobre la forma de morir. Espero que havent escrit aquesta entrada pugui haver compensat aquell silenci.

Tant de bo, quan jo m'estigui morint, sigui prou conscient per a que no sigueu vosaltres els qui m’agafeu la mà, desitjaria ser jo qui us agafés la mà a vosaltres i, amb aquest darrer gest, mirant-vos als ulls, us pogués consolar i acompanyar, perquè us estimo.

Sí, la nostra mort es pot convertir en un acte d’amor.