Des del setembe de 2023 col.laboro en el programa de ràdio setmanal "El Punt de l'interrogant" -a Ràdio Arenys- què s'emet des de fa 22 anys.

En aquest programa, més que oferir respostes als interrogants que es plantegen cada setmana, es vol oferir als oients un ventall d'opinions que els permetin reflexionar sobre temes molts diversos. Cada setmana algun dels col.laboradors és l'encarregat de presentar el tema setmanal mitjançant un guió, a partir del qual es genera una tertulia.

El guió que vaig preparar pel programa del 25 de febrer passat amb el títol: "Què podem aprendre de la mort dels altres?" és el següent:

"Viure el dolor de la mort d’algú proper resulta molt difícil, i acostuma a anar de la mà de sentiments i emocions molt complexes, a voltes enfrontades, que qüestionen la nostra pròpia existència. En aquest context, la meva experiència m’ha portat a creure fermament que la mort dels altres pot ser una oportunitat i una font d’aprenentatge que no s’hauria de menystenir.

Ara bé, jo no sé la resposta a la pregunta sobre l'aprenentatge que podem rebre de la mort dels altres. No tinc una resposta perquè no puc saber com heu viscut cadascun de vosaltres la mort dels altres i si esteu -encara avui- oberts a rebre algun aprenentatge d’aquest fet.

Així doncs, només em veig amb cor de compartir amb vosaltres el què jo mateix he aprés de la mort dels qui he estimat -i estimo- amb l’esperança que alguna de les meves paraules pugui il·luminar camins que semblaven intransitables per vosaltres, sempre des del benentès que no hi ha uns morts més importants que d’altres i que cada mort genera en cadascun de nosaltres un dol únic, personal i intransferible.

Als deu anys, la mort de la meva àvia va ser un dels primers aprenentatges que vaig extreure de la mort: el silenci que l’envoltava. Va ser un silenci fosc que ocultava les emocions i els sentiments i que em va generar molts interrogants. Amb el temps he descobert que aquest aprenentatge és una màscara, una estratègia que vol perpetuar el tabú al voltant de la Mort -molt modern, per cert-. Haver entrat en contacte amb ell quan era petit i ser-ne conscient m’ha ajudat a voler superar-lo, i potser em va immunitzar, i aquest sí que va ser un bon aprenentatge. 

Més tard, quan jo tenia 16 anys, un company de classe va morir al caure per un barranc fent una excursió amb l’Institut. La seva mort sobtada i sense sentit em va ensenyar quan era de fugaç el temps i la vida que l’omple. Al costat de la resta de companys vaig descobrir els vincles -invisibles fins aquell moment- que existien amb el Pau i com la vida que coneixia podia canviar en un instant. Per primer cop vaig plorar la mort d’algú.

Inevitablement, a mesura que he anat afegint anys a la meva vida, també he anat afegint dols per les morts dels qui m’han envoltat; m’ha calgut aprendre a gestionar el buit que apareixia dins meu fins arribar, en el millor dels casos, a l’acceptació.

Quan l’avortament i el suïcidi van succeir vaig haver d’entendre que no ho podria superar mai, com a molt podria assumir aquelles morts i acostumar-me a la seva absència física o emocional. Vaig trigar molt a acceptar que no podia controlar els esdeveniments de la meva vida i que la certesa absoluta no existeix. La humilitat d’acceptar que no podia controlar res ha estat un altre gran aprenentatge.

Però si he de trobar un aprenentatge que doni sentit a totes les morts que he viscut em quedaria amb l’AMOR per damunt de totes. M’explico. El dolor, el buit, la ferida, les llàgrimes que cada mort viscuda m’han produït no són res més que la manifestació de l’amor que jo sentia per aquelles persones. Aprendre això m’ha permès abraçar-les i tenir-les a prop del meu cor sentint agraïment per la vida compartida amb cadascuna d’elles.

Reflexionar sobre la meva mort i la mort d’altres persones m’ha fet replantejar la meva percepció de la vida, i fer-ho m’ha fet pensar com vull viure i quins valors vull transmetre en el meu entorn.

Ara intento expressar el meus sentiments i valorar les petites coses de la vida, fer més petons i abraçades, donar les gràcies i agrair i cuidar les relacions que m’envolten. De tot això en dic estimar i és gràcies a la mort dels altres que ho he descobert.

Aquestes reflexions m’estan ajudant a viure d’una forma més autèntica una vida amb intenció."

La conversa va resultar molt interessant i et recomano escoltar el programa. La darrera reflexió amb què vaig voler tancar la meva intervenció -i que t'avanço aquí- seria si la mort dels altres no és una altra cosa que un mirall des d'on podem pensar la nostra pròpia mort.

Desitjo que aquesta proposta també t'ajudi a repensar com vius.

Pots escoltar el programa sencer  aquí.